L'alcalde Joaquim Balsera rebia a lAjuntament al jugador del Barça de bàsquet i exjugador del Gavà Víctor Lobato,
És alumne de l'Institut El Calamot
14:23
Mireu aquest vídeo, és interessant observar les diferents preguntes que es fan els personatges sobre la probabilitat.
22:01
Vídeo de la comunicació oral en la que participava l'institut El Calamot:
18:15
Rita Levi-Montalcini fa avui, 22 d’abril de 2009, 100 anys.Va néixer a Torí (Itàlia) l’any 1909. Ha viscut un segle excepcional de canvis i contrastos i, a més, n’ha estat protagonista directa pels seus descobriments neurofisiològics que li valgueren el premi Nobel de Medicina i Fisiologia l’any 1986.
L’any 1939, amb 30 anys, havia patit les lleis racials de Mussolini, havent d’amagar-se i després fugir durant la 2a Guerra Mundial. Mentrestant, va convertir el seu dormitori en un laboratori on començaren les seves investigacions. Aquesta situació va fer de Rita Levi un exemple de com la voluntat se imposa a les condicions objectives. En el seu cas, la de ser dona, jueva i investigadora en plena dictadura de Mussolini.
De Rita Levi, a més de ser una investigadora pura, se n'ha destacat sempre el seu compromís polític i social que l'ha convertit en una dona exemple present en la societat i en la seva època.
En aquest sentit ha reivindicat que la ciència ha d’oferir respostes ètiques als conflictes humans. Les reflexions de Rita Levi-Montalcini són sobre els problemes en els camps de l’educació, l’economia, el medi ambient, les ideologies fanàtiques i la discriminació de la dona. Alhora ha alertat sobre el gran poder que tenen els mitjans de comunicació per conformar conductes uniformes: mentre la enginyeria genètica no pot arribar a alterar el comportament humà, la manipulació cultural dels mitjans de comunicació de masses ho fan ja amb gran facilitat.
Algunes de les seves reflexions:
“Els joves no aprenen lliçons del passat. No volen saber-les, eviten reflexionar sobre les situacions tràgiques anteriors. L’ésser humà és cada vegada menys sapiens i més destructor” “No crec que ara la violència sigui més forta que en èpoques anteriors” “Fanatisme i racisme han format sempre part de la història. El racisme és sols un aspecte més d’una societat violenta i injusta (...) però la violència no és exclusivament humana, si poses 30 ratolins famolencs en un espai petit es tornen agressius. Així estem els humans: molts, molt junts i passant necessitat”
“Les dones haurien de prendre el lideratge en els assumptes socials. Sempre han demostrat que són més sensibles als problemes de violència i d’injustícia. Massa nens són addictes a les drogues i la criminalitat. L’educació és tot un repte pel futur. Per aquesta tasca confio més en la tasca d’ensenyar de les dones. Crec més en les dones que en els homes, elles són més capaces de solidaritat”
“El racisme existeix, però no la raça. Des del punt de vista científic no hi ha races. Les diferències genètiques no impliquen diferències culturals ni socials. Les races són un prejudici”
“Sols existeix una raça: la humana. Les races humanes no existeixen. Aquestes abstractes subdivisions, fundades en la idea que els humans constitueixen grups biològica i hereditàriament molt distints són pures invencions que sempre s’han utilitzat per classificar arbitràriament homes i dones en “millors” i “pitjors” i d’aquesta manera discriminar als últims (sempre els més dèbils), després d’haver-los atribuït que són la clau de tots els mals en tots els moments de crisi”
“Les dones haurien de prendre el lideratge en els assumptes socials. Sempre han demostrat que són més sensibles als problemes de violència i d’injustícia. Massa nens són addictes a les drogues i la criminalitat. L’educació és tot un repte pel futur. Per aquesta tasca confio més en la tasca d’ensenyar de les dones. Crec més en les dones que en els homes, elles són més capaces de solidaritat”
“El racisme existeix, però no la raça. Des del punt de vista científic no hi ha races. Les diferències genètiques no impliquen diferències culturals ni socials. Les races són un prejudici”
“Sols existeix una raça: la humana. Les races humanes no existeixen. Aquestes abstractes subdivisions, fundades en la idea que els humans constitueixen grups biològica i hereditàriament molt distints són pures invencions que sempre s’han utilitzat per classificar arbitràriament homes i dones en “millors” i “pitjors” i d’aquesta manera discriminar als últims (sempre els més dèbils), després d’haver-los atribuït que són la clau de tots els mals en tots els moments de crisi”
Algunes entrevistes:
- Amb Enric González, El País, 2005
- Amb Víctor Amela, La Vanguardia, 2005
- Amb Miguel Mora, El País, 2009
- Amb la BBC, 2009
18:11
Fa 70 anys, en un dia com avui, va acabar la guerra que havia començat el juliol de 1936 quan un grup de militars rebels s'alçà contra la República.Començava un dels períodes més negres de la història d'Espanya. Els triomfadors van celebrar la victòria amb desfilades i sopars de gala. Les primeres eleccions democràtiques no van arribar fins al 15 de juny de 1977.
Aquest de la imatge és el parte oficial emès per Franco i difós per la ràdio. Enrere quedaven quasi 1.000 dies de guerra; 600.000 víctimes mortals de les quals 100.000 ho foren per la repressió franquista i 55.000 per la republicana. 500.000 persones estaven a la presó o en camps de concentració. 450.000 persones hagueren de fugir a França.
Franco aconseguí el que es proposava, una guerra d'extermini i de terror; mai va concedir el més mínim respir als vençuts: "No sacrificaron nuestros muertos sus preciosas vidas para que nosotros podamos descansar" va dir ara fa 50 anys en la inauguració del Valle de los Caidos.
Després de la Guerra Civil, almenys en les dos dècades següents, a diferència dels països d'Europa Occidental en acabar la Guerra Mundial de 1945, no hi va haver cap reconstrucció positiva.
Quan va començar la guerra, Europa veia com les dictadures d'un sol home i d'un únic partit substituïen a les democràcies i Espanya no n'era una excepció. Primer prohibiren els partits polítics, implantaren la censura i negaren els drets individuals. Després assassinaren, torturaren i crearen els caps de concentració. La victòria de Franco ho fou també del feixisme; la derrota de la República ho fou de la democràcia.
La pau d'aquest cèlebre bando que donava per acabada la guerra no va portar a cap reconciliació entre els espanyols. Avui encara, milers de morts jeuen en fosses comuns i no hi ha cap dubte sobre l'existència d'aquests crims polítics.
Així, el final de la guerra no va suposar ni la pau, ni la pietat, ni el perdó ni, molt menys, la reconciliació; sinó l'inici d'una llarga dictadura que es va fonamentar en la punyent divisió entre vencedors i vençuts.
(Font: Andreu Mayayo i Julián Casanovas)
"En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejercito rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares.
La guerra ha terminado.
1 de abril de 1939. Año de la Victoria"
17:18
Trenta alumnes de l'IES El Calamot han participat el darrer dimecres 25 de març a la la catorzena edició de les Proves Cangur que convoca la Societat Catalana de Matemàtiques.
Els alumnes que han participat són de 3r d'ESO (nivell 1) i de 1r de Batxillerat (nivell 3).
La valoració feta pels professors acompanyants i pels alumnes participants és molt satisfactoria.
18:29
En aquest vídeo, l'autora recita el poema 15 del llibre "Veinte poemas de amor y una canción desesperada" de Pablo Neruda de una manera senzilla i amb sentiment, sense afectació.
Me gustas cuando callas porque estás como ausente, y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca. Parece que los ojos se te hubieran volado y parece que un beso te cerrara la boca. Como todas las cosas están llenas de mi alma emerges de las cosas, llena del alma mía. Mariposa de sueño, te pareces a mi alma, y te pareces a la palabra melancolía. Me gustas cuando callas y estás como distante. Y estás como quejándote, mariposa en arrullo. Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza: Déjame que me calle con el silencio tuyo. Déjame que te hable también con tu silencio claro como una lámpara, simple como un anillo. Eres como la noche, callada y constelada. Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo. Me gustas cuando callas porque estás como ausente. Distante y dolorosa como si hubieras muerto. Una palabra entonces, una sonrisa bastan. Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.
