Rita Levi-Montalcini fa avui, 22 d’abril de 2009, 100 anys.Va néixer a Torí (Itàlia) l’any 1909. Ha viscut un segle excepcional de canvis i contrastos i, a més, n’ha estat protagonista directa pels seus descobriments neurofisiològics que li valgueren el premi Nobel de Medicina i Fisiologia l’any 1986.
L’any 1939, amb 30 anys, havia patit les lleis racials de Mussolini, havent d’amagar-se i després fugir durant la 2a Guerra Mundial. Mentrestant, va convertir el seu dormitori en un laboratori on començaren les seves investigacions. Aquesta situació va fer de Rita Levi un exemple de com la voluntat se imposa a les condicions objectives. En el seu cas, la de ser dona, jueva i investigadora en plena dictadura de Mussolini.
De Rita Levi, a més de ser una investigadora pura, se n'ha destacat sempre el seu compromís polític i social que l'ha convertit en una dona exemple present en la societat i en la seva època.
En aquest sentit ha reivindicat que la ciència ha d’oferir respostes ètiques als conflictes humans. Les reflexions de Rita Levi-Montalcini són sobre els problemes en els camps de l’educació, l’economia, el medi ambient, les ideologies fanàtiques i la discriminació de la dona. Alhora ha alertat sobre el gran poder que tenen els mitjans de comunicació per conformar conductes uniformes: mentre la enginyeria genètica no pot arribar a alterar el comportament humà, la manipulació cultural dels mitjans de comunicació de masses ho fan ja amb gran facilitat.
Algunes de les seves reflexions:
“Els joves no aprenen lliçons del passat. No volen saber-les, eviten reflexionar sobre les situacions tràgiques anteriors. L’ésser humà és cada vegada menys sapiens i més destructor” “No crec que ara la violència sigui més forta que en èpoques anteriors” “Fanatisme i racisme han format sempre part de la història. El racisme és sols un aspecte més d’una societat violenta i injusta (...) però la violència no és exclusivament humana, si poses 30 ratolins famolencs en un espai petit es tornen agressius. Així estem els humans: molts, molt junts i passant necessitat”
“Les dones haurien de prendre el lideratge en els assumptes socials. Sempre han demostrat que són més sensibles als problemes de violència i d’injustícia. Massa nens són addictes a les drogues i la criminalitat. L’educació és tot un repte pel futur. Per aquesta tasca confio més en la tasca d’ensenyar de les dones. Crec més en les dones que en els homes, elles són més capaces de solidaritat”
“El racisme existeix, però no la raça. Des del punt de vista científic no hi ha races. Les diferències genètiques no impliquen diferències culturals ni socials. Les races són un prejudici”
“Sols existeix una raça: la humana. Les races humanes no existeixen. Aquestes abstractes subdivisions, fundades en la idea que els humans constitueixen grups biològica i hereditàriament molt distints són pures invencions que sempre s’han utilitzat per classificar arbitràriament homes i dones en “millors” i “pitjors” i d’aquesta manera discriminar als últims (sempre els més dèbils), després d’haver-los atribuït que són la clau de tots els mals en tots els moments de crisi”
“Les dones haurien de prendre el lideratge en els assumptes socials. Sempre han demostrat que són més sensibles als problemes de violència i d’injustícia. Massa nens són addictes a les drogues i la criminalitat. L’educació és tot un repte pel futur. Per aquesta tasca confio més en la tasca d’ensenyar de les dones. Crec més en les dones que en els homes, elles són més capaces de solidaritat”
“El racisme existeix, però no la raça. Des del punt de vista científic no hi ha races. Les diferències genètiques no impliquen diferències culturals ni socials. Les races són un prejudici”
“Sols existeix una raça: la humana. Les races humanes no existeixen. Aquestes abstractes subdivisions, fundades en la idea que els humans constitueixen grups biològica i hereditàriament molt distints són pures invencions que sempre s’han utilitzat per classificar arbitràriament homes i dones en “millors” i “pitjors” i d’aquesta manera discriminar als últims (sempre els més dèbils), després d’haver-los atribuït que són la clau de tots els mals en tots els moments de crisi”
Algunes entrevistes:
- Amb Enric González, El País, 2005
- Amb Víctor Amela, La Vanguardia, 2005
- Amb Miguel Mora, El País, 2009
- Amb la BBC, 2009
Publica un comentari a l'entrada